Version française

El temps d’arribar a recer, a cobert, a la calma, és el que diuen les fotografies que l’han ajudat a ser la dona que ha estat, la que sap que és. Inclouen les dones que no ha pogut ser i que no serà però que hi són, dintre seu, com eren davant l’objectiu; possibilitats estroncades i certes, que de vegades veu que tornen en la filla, que fa fotos i n’hi fa, i en d’altres dones, del cinema, de la tele, dels carrers i aparadors de les botigues de la ciutat, quan surt del punt del mapa on ha viscut. Dona pirata que ha travessat els oceans del desig de les imatges.

Quima, fotografia anònima, 1940. Col·lecció particular. Reproduction interdite sans autorisation préalable de l’auteure

1. La noia de la foto de l’esquerra té divuit anys. Gener de 1940. Fa un any que la guerra civil s’ha transformat en l’estat d’excepció que serà el franquisme fins a la dècada dels seixanta com a mínim. Tinc la foto penjada a casa, la capturo amb el mòbil. La noia se la va fer durant la festa d’hivern del poble, la primera després de la guerra. Té la gran cura en el vestir que li conec. Segurament ha tret el model, confeccionat a mà per la modista i ella mateixa, d’una pel·lícula de Barbara Stanwyck o d’Ingrid Bergman, a qui procura assemblar-se. Actrius intel·ligents, sobretot intel·ligents. La composició de la foto és interessant. La paret grisa i negra li va bé, remet al cinema del moment i alhora, inconscient i simptomàtica, a aquells anys bèsties. Però no és una composició de 1940. És posterior, d’un fotògraf d’estudi. La silueta està retallada, tret de l’espai entre les cames, que el professional no ha volgut retallar. La imatge reté aquest punt de realitat, del lloc on es va fer. Devia ser d’un fotògraf ambulant durant la festa major i potser la noia anava acompanyada d’una o més amigues. I les ha volgudes treure de la foto. En els seus àlbums, de vegades, en una imatge falta un cap, o més d’un. Els ha escapçat. No importa que pogués reconèixer el cos de la persona que volia oblidar, amb treure-li la cara en tenia prou. El fotògraf hi ha afegit un esbós d’ombra per subratllar-la més: sola, única.

Amb els anys l’important del retrat de 1940, transformat després en monument per un fotògraf d’estudi millor que el d’aquella foscúria, ha estat, per a ella, deixar constància, documentar la seva dignitat de noia jove ben vestida i elegant. La seva revolta: com vestir-se; la seva insurrecció: les fotos. S’anirà documentant, dècada rere dècada, amb roba feta a mida de models extrets de revistes i amb teles bones, costi el que costi, esperant-se el temps que calgui per reunir els diners necessaris tant per vestir-se com per fer-se les fotos d’estudi, treballant durament al camp, estalviant, jugant tots els jocs de la postguerra. Desig indestructible. Desig de ser. Desig que calia constatar.

El desembre de 1975 el dictador ja és mort, invicte. Aquell mes Patti Smith publica Horses, el seu primer disc, amb la foto de Mappelthorpe que va ser tan revulsiva. Una dona jove d’aspecte androgin, sense maquillar, una foto sense artificis, tal com raja. Quan l’hi vaig ensenyar, es va mirar una bona estona la foto de la Patti i va dir: «Té coratge, força. Li és igual si cau bé o no, i això l’ajudarà. Aixeca el cap, no s’adapta així com així… No ho veus, en el retrat de 1940, que abaixo el cap? Ella, no. Té estil, la roba llueix perquè la porta ella. És una original».

En la foto, la Patti té gairebé trenta anys. Sembla que en tingui divuit, com la noia de la imatge retocada sembla tenir-ne trenta. Entre 1940 i 1975, les dones pirates han conegut tantes revoltes rejovenidores.

2. No em costa gaire d’imaginar, diferent de com va ser, la vida jove de la Quima, que així es diu la noia de la foto de 1940. Tenia tanta empenta, tantes ganes de fer coses, es consagrava tant a aprendre, que la mestra del petit poble on va néixer va pensar que serviria de mestra també. Ho va proposar al pare de la nena. Li va dir: «Miri, amb una carretada d’alfals en tindrem prou, de la resta me n’ocuparé jo, no pateixi, no serà car». El pare va dir que no. La Quima de vella ho recordava cada dia. Va mantenir sempre la bella cal·ligrafia que havia après a escola de la mà generosa de la mestra.

Es va mirar amb moltíssima atenció, una per una, les fotos que un dia li vaig ensenyar de Germaine Krull (1987 – 1985).Jo feia la tesi de doctorat sobre un film de Buñuel i això li interessava, per ella era importantíssim, li agradava parlar-ne. Era sobre un dels primers films del cineasta, Terre sans pain, i en el context d’aquells anys previs a la guerra m’havia trobat amb aquesta fotògrafa genial, que va ser la mestra en tants aspectes d’Eisenstein, Joris Ivens, Eli Lotar… i que ha trigat tants anys a ser reconeguda. Llavors només coneixia les fotos metàl·liques, diguem-ne, de la Krull: vistes aerodinàmiques de la torre Eiffel, del port de Marsella… i, també, per un regal que m’havia fet l’amic de la Finca Roja, que així li dic sempre, unes fotos publicitàries de moda i de productes de bellesa publicades en una revista dels anys trenta, abans de la foto de 1940, de la guerra i la seva ombra duradora.

Germaine Krull en el seu cotxe a Montecarlo, 1937. Fotografia anònima

La Quima es va deturar en la foto de la Germaine de 1937 conduint el seu descapotable, mirant enrere, somrient, abans de desaparèixer d’escena i anar-se’n a Bangkok a regentar un hotel i, finalment, a fer-se budista al Tibet. Una insurrecció que, si hagués arribat a ser mestra, potser també ella hauria fet, potser també, en el daltabaix de les guerres potser també se n’hauria anat cap a l’Índia. La va fascinar saber que les fotògrafes dels anys vint van viure vides fora de convencions, que es van inventar les pròpies convencions i la pròpia vida en bona mesura gràcies a la càmera fotogràfica. «Sí, ja m’ho crec. Millor i tot que ser mestra…», va dir.

Quima, FotoDadà, sense data. Col·lecció privada.Reproduction interdite sans autorisation préalable de l’auteure

3. Un altre dia li vaig ensenyar els fotomuntatges de Hannah Höch (1889-1971). M’havia quedat parada amb els retocs que la Quima estava fent en algunes de les fotos del seu àlbum familiar, les més antigues. Caps escapçats, figures pintades. Com ara la imatge que en un principi era una foto, probablement de finals dels anys vint, quan ella en tenia set o vuit i els seus dos germans cinc i quatre. Dic que era una foto perquè ara ja no ho és: és un collage Dadà. Les tres criatures estan emmarcades en una orla dibuixada per la Quima, que a més ha guixat de blanc els vestits i els seus propis mitjons llargs. Hi queda un rastre vague de les cares de les tres criatures. Un tall amb la imatge precedent. Un tall definitiu. Gairebé un negatiu de l’original. Les imatges pensen i saben, sens dubte. Va trobar que l’original sabia massa? Sobre què? Va fer la composició —o més aviat «descomposició»— després que li digués el títol del fotomuntatge de la Höch, El ganivet de cuina Dadà talla el ventre cerveser de l’última època cultural Weimar a Alemanya,, de 1919.

Hannah Höch, El ganivet de cuina Dadà talla el ventre cerveser de l’última època cultural Weimar a Alemany, 1919 © ADAGP, Paris Courtesy Berlin, Nationalgalerie Berlin, Staatliche Museen zu Berlin, 2016

4. Quan va veure les fotos de Cristina García Rodero (1949), la Quima de primer va somriure, en reconèixer tantes escenes de vides ocultes que la fotògrafa sap reviure tal com són viscudes, sense retocs ni fotomuntatges. «Vols dir?», va fer, «no ho sé, són fotos precioses que fan una mica de por, no trobes?». El que la fotografia i el cinema han ensenyat a veure a la gent, vaig pensar, és molt, moltíssim. La Quima deia unes coses de les fotos de la García Rodero que no he vist gaire més expressades en tants comentaristes, potser perquè cal haver viscut certes coses i haver-les pensat, sense negar-les, per saber mirar. Així l’empenta i el furor de les dones de negre en una processó de Setmana Santa, que es carregarien qualsevol que se’ls posés davant, tancades i empresonades en aquest vel negre, tan negre com eren aquells anys. Quan va veure L’ànima dormida, la nena a la porta d’un cementiri que està agafada per la càmera amb la llum eterna del teatre de la vida, una imatge que no és un retoc ni un fotomuntatge, la Quima va deixar anar una llàgrima. És un bon retrat al·legòric de tants moments de la seva vida, vaig pensar, de tants dols i funerals i llàgrimes pels morts. No va dir res, va deixar només que parlés la seva llàgrima, que s’havia presentat quan la Quima pensava que ja només tenia llàgrimes seques.

Itàlia, Regió de Pulla, 2000. Dissabte Sant. Grup de dones caminant pels carrers i cantant el seu dolor per la mort de Crist © Cristina Garcia Rodero / Magnum Photos / ADAGP, Paris

En la fotografia de García Rodero he après a reconèixer algunes de les insurreccions i revoltes interiors de les dones. També les paus interiors, allò que malda per existir. En la foto de la noia adormida que reposa el cap en una gavella de blat, hi veig el treball dur de la Quima abans de la maquinària agrícola, hi veig la jove que va ser, hi veig com va haver de protegir-se.

Cristina García Rodero, Espanya, 1988. En l’aire fresc © Cristina Garcia Rodero / Magnum Photos / ADAGP, Paris

5.No va ser mestra, va ser pagesa. Si no hagués viscut en un poble agrícola, si se n’hagués anat a viure a ciutat, cosa que algun cop va pensar, s’hauria fet modista. La foto anònima d’una dona als anys quaranta, a Barcelona, pot ser un retrat d’ella i de tantes de les dones d’aquell temps. Cosien per a casa i també s’hi guanyaven la vida. Quasi només la fotografia ens ho recorda, recorda que una dona amb una màquina de cosir tenia camp per córrer, fos una modista professional o no, fos una cosidora de barri o de botiga, o les dues coses a la vegada, com la cosina de la mare que sí que se’n va anar a Barcelona, i que és el primer record que tinc de la ciutat, quan vam venir amb la Quima per un dels meus exàmens i la cosina modista ens va hostatjar.

Modista,(entre 1917 i 1918] Arxius de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units https://www.loc.gov/item/2005696171/. (Accés: 15 desembre 2016.)

Tampoc no sabem l’autoria de la foto de les obreres de Chicago que van celebrar el primer Dia de la Dona, el 1908. Dones que miren de front, rialleres, sense treure’s els davantals, impulsades per l’orgull obrer que les sosté. Mirades i actituds del tot diferents a la de la modista dels anys quaranta, tímida i consirosa. Per sort la fotografia, la càmera, veu més que l’ull. Gairebé tot. Veu les inhibicions i les exultacions, la presó interior i la revolta que de l’interior va a l’exterior, que així se sentia també una modista als anys quaranta.

ANÒNIM. Obreres impulsores del Primer Dia de la Dona. Chicago, 1908

6. Sempre hi ha els somnis. Els dies que va mirar-se i remirar-se els Sueños de Grete Sterne, la Quima va ser feliç, com quan va llegir una novel·la de la pintora Leonora Carrington que jo havia prologat, La trompeta acústica que la va fer riure moltíssim, una història de dones velles que sens dubte la va estimular molt a deixar anar la imaginació i ser la vella fantasiosa que seria.

Grete Stern, Rêve numéro 2, “Sur le quai”, 1949 © Estate of Grete Stern courtesy Galería Jorge Mara- La Ruche, Buenos Aires, 2016

Grete Stern (1904-1999), d’una generació anterior a la seva, donaria forma a tantes de les vides viscudes per la Quima i la seva generació. Dones ben vestides, que han fet de la roba una segona pell que les sustenta i els dóna perspectiva, que viuen en un desig indestructible que va enllà de la bellesa. «L’important», deia la Quima, «no és ser guapa, jo mateixa no en sóc, sinó allò que tens de bo». La dignitat, potser. Respectar-se, no deixar-se caure. Ser conscient de les bèsties que t’assetgen. Com en els somnis i malsons de Grete Stern, elaborats entre 1948 i 1951. Va viure l’exili a l’Argentina i va veure molt de mar. La Quima, no. Només el va conèixer en les cançons de la poesia. La retrobo en les dones de la Stern aquí, sobretot en aquesta funambulista per una xemeneia, d’on sortiran tard o d’hora els fums pudents de les coses que cremen a l’interior i que ella recorre amb prevenció, sí, també amb la decisió de saber-ho tot, de no enganyar-se.

Grete STERN. De la sèrie “Somnis”, 1948-1951 © Estate of Grete Stern courtesy Galería Jorge Mara-La Ruche, Buenos Aires, 2016

7.La Quima era ben partidària de les màquines noves: les agrícoles, les domèstiques, les d’aprendre. Em va comprar un magnetòfon per estudiar a Barcelona, seguint el consell d’una bona amiga seva, cultivada i informada, que li havia dit que m’aniria molt bé per enregistrar les classes i estudiar. No ho vaig fer mai, però el regal em va agradar moltíssim. Vaig fer servir la cassette (com en dèiem) per escoltar música. Els temps estaven canviant molt, el 1971 que vaig arribar a ciutat. Algunes de les coses que hi vaig aprendre i em van passar no gosava explicar-les-hi, s’hi hauria ficat massa, en la meva vida, que ja ho feia prou, i prou feina tenia jo mateixa a comprendre-les. Segur que ho enteneu.

Va ser al cap de força temps que vaig veure les imatges de la Martha Rosler (1943). Com ara aquesta, la dona armada amb una aspiradora ultramoderna que repassa les cortines que tapen les imatges de la guerra. Així trobava que era en la vida domèstica de la infància i l’adolescència que deixava enrere: les màquines noves servien per netejar les cortines que ocultaven les imatges fundacionals de tot plegat, que a mi em semblava que eren les de la guerra i el franquisme, que encara m’ho semblen. La fotografia, el fotomuntatge, desvelaven les misèries domèstiques que són a la base de la misèria de la memòria col·lectiva. Una revolta més que calia fer.

Martha ROSLER. Neteja de cortines, de la sèrie “House Beautiful: bringing the war home” (1967-1972)

Quan l’hi vaig ensenyar, la Quima no va dir res, es va limitar a passar el dit pel cap de la dona, resseguint-li el tall de cabells. La guerra, normal.

8. I així vam veure les fotos de les revoltes de les dones a Barcelona. Com que alguna cosa se’n deia per la ràdio que ella escoltava, i alguna cosa, ben poca, també per la televisió que acabava d’entrar a casa, m’ho preguntava cada cop que jo tornava al poble.

El dia que li vaig ensenyar el disc de Patti Smith, la seva foto andrògina, ja he dit que el dictador era per fi mort. Li vaig ensenyar també les fotos de la Pilar Aymerich del 1976 i del 1977. Jo ja començava a treballar en un diari, havia acabat els estudis de periodisme i la Quima n’estava molt contenta. Les fotos de l’Aymerich (1943) l’estremien, li provocaven un calfred físic que ella no sabia dir i jo notava. Més que mai, es fixava molt i molt en els talls de cabells, els vestits, l’actitud de les dones que sortien en aquelles fotos. Advertia alguna cosa més que les que hi veia jo mateixa, que ara veig millor. Les revoltes fundacionals poden ser, en els canvis personals com en els col·lectius, una manifestació exigint canvis en les lleis i, també, una foto d’una noia jove en la penosa postguerra que l’ajudi a subsistir i a no tornar-se idiota.

Epíleg.I així va arribar la Quima a tantes imatges del que hauria pogut ser molt abans, quan ella era jove, d’allò que començava a ser per a altres dones. Sempre a punt per aprendre (i més: per desaprendre). Els meus relats i novel·les, que sovint parlen d’ella, li van donar l’empenta per escriure, que per a ella volia dir l’acte físic d’escriure. Transcrivia cançons antigues, confegia arbres genealògics per regalar-los, dibuixava recordatoris de casament, naixement, aniversaris, el que fos. Amb retoladors de purpurina daurada, escrivia i dibuixava randes. Recordava poemes i sobretot cançons, que barrejava. El poema que més se li havia quedat, al qual tornava un cop i un altre, era La canción del pirata del poeta romàntic espanyol Espronceda, que havia après a l’escola de la mestra que la volia fer mestra. La Quima anava entonant el poema, que transcrivia en cada llibreta nova. Ara sí, ara també, deia ben fort allò de:

Con diez cañones por banda,
viento en popa a toda vela,
no corta el mar, sino vuela,
un velero bergantín;

bajel pirata que llaman
por su bravura el Temido
en todo el mar conocido
del uno al otro confín.

i sobretot, la tonada que fa:

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.

Cançó i poema que aquí m’agrada recordar en paral·lel amb el vers iniciàtic de Patti Smith (1946), el crit fundacional de la seva entrada en escena:

Jesus died for somebody’s sins but not mine

i les seves polaroids de petges de dues creadores que tanta feina van fer, en vida en les seves revoltes i en el seu llegat per sempre.

Patti Smith, El bastó de Virginia Woolf, New York Public Library, 2011 © Patti Smith. Courtesy the artist and Robert Miller Gallery

Patti Smith, Vestit de Frida Kahlo, Casa Azul, Coyoacan, 2012 © Patti Smith. Courtesy the artist and Robert Miller Gallery

També la Quima duia bastó i un vestit florit els últims anys.

Barcelona, estiu de 2016

 

Mercè Ibarz
Narradora, assagista, periodista cultural, investigadora i professora universitària.