En relació amb l’exposició Insurreccions, que es pot veure al MNAC fins al 21 de maig, el magazine en línia del Jeu de Paume ha volgut apropar-se als fotoperiodistes Pilar Aymerich i Manel Armengol, autors de dues sèries d’imatges que el comissari, Georges Didi-Huberman, ha seleccionat per a la mostra a Barcelona.
Marta Ponsa : Com va ser que us vàreu trobar en aquesta manifestació de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”? Quin era el paper del fotoperiodista en aquell moment? I quina difusió pública van tenir aquestes fotografies?
Pilar Aymerich : Cada ciutat té un ritme en el dia a dia; hi ha ciutats que són per passejar, com Barcelona, que té una arquitectura a l’alçada de l’ésser humà. Però en un moment determinat, els carrers i la ciutat canvien. Un seguit de gent escenifica un desig col·lectiu i surt al carrer, vol donar a conèixer els seus sentiments, el seu estat d’ànim, o vol protestar per injustícies socials… Poden ser manifestacions festives, doloroses, indignades, reivindicatives.
Aquestes explosions que es produeixen en moments històrics són les que moltes vegades et fan vibrar quan es plasma aquesta realitat i es converteix, al cap dels anys, en un document històric.
La càmera fotogràfica en molts moments té vida pròpia i forma un tot amb la persona que hi ha al darrere. Em vaig acostar a la fotografia per explicar (explicar-me) el món que m’envoltava i sobretot per construir un relat, explicar històries amb la imatge. En aquells moments de la transició vaig poder escriure amb els meus ulls tot el despertar d’un país que sortia de la foscor del franquisme. La insurrecció, els crits, l’alegria i les emocions formaven part de la meva pròpia insurrecció.
El fotoperiodisme, desprès del tall de la guerra civil, sorgia amb força i per primera vegada els diaris publicaven imatges de la societat civil que reclamava els seus drets.
Aquestes imatges es van publicar a les revistes Triunfo, Cambio 16, El Mundo, Destino, Arreu, en diaris com El Periódico o El País, en algunes publicacions polítiques, d’altres d’informació general. Sempre he estat freelance, que vol dir que durant el dia fotografiava, de nit em tancava al meu laboratori a revelar (a les fosques era el moment de la reflexió) i a la matinada repartia les imatges pels mitjans. Algunes vegades eren encàrrecs i d’altres les anava a buscar, tant perquè estava en el lloc com a ciutadana com perquè tenia la sensació que, si passava alguna cosa que no fotografiava, era com si no hagués existit.
Les tècniques fotogràfiques van canviant, però la mirada no canvia, i aquesta mirada és la que importa. Els ulls de l’autor o l’autora ens mostren un retall de realitat, un cop filtrada per la seva subjectivitat ètica, i aquestes imatges s’afegiran després al nostre imaginari històric.
Manel Armengol : El dia 1 de febrer del 1976, tres mesos després de la mort del dictador Franco, la unió de totes les forces polítiques i sindicals, d’associacions de veïns, d’intel·lectuals, s’havia de concentrar en la primera gran manifestació —no autoritzada— al passeig de Sant Joan de Barcelona, amb la particularitat que havia de ser una “sentada”: tothom havia d’estar assegut a terra com a demostració pacífica i rotunda davant la previsible presència policial. Aquest acte “provocador” feia intuir que el xoc de la policia (“els grisos”) amb els manifestants a terra produiria situacions d’un cert dramatisme i de violència visual: la força bruta contra manifestants indefensos cridant “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!”.
Em vaig llevar en un estat d’excitació poc habitual, pressentia quelcom d’extraordinari. Vaig arribar una mica tard al passeig de Sant Joan i els grisos havien baixat de les “furgones”. Avançaven frontalment cap als manifestants, que ja començaven la seguda. En qüestió de mig minut ens vam trobar tots enmig d’un núvol de pots de fum i van començar les garrotades. Em vaig posar a disparar la càmera com si posseís una arma justiciera… Una, dues, tres… Em van perseguir, vaig córrer; havia notat aquell buit al clatell que el fotògraf coneix quan sent que ha captat quelcom extraordinari. Tot fou molt ràpid, no sabia ben bé quines imatges havia pres, però sí que em quedaven l’atmosfera i el dramatisme. Vaig lliurar la càmera amb el rodet a la meva companya i vaig seguir les manifestacions tot el matí, per l’Eixample i fins a la presó Model, amb una altra petita càmera que duia a la butxaca.
No treballava de fotògraf, no tenia cap encàrrec específic per ser allà, tot just estava aprenent a revelar i copiar. Era allà com a periodista i pel meu compromís personal amb el moviment de canvi polític en el franquisme moribund. L’adrenalina m’envaïa i em vaig tancar al laboratori durant moltes hores, i molts dies, fent còpies. Pocs diaris van acceptar les fotografies i tan sols en van publicar les més suaus: “Si les publiquem ens segresten l’edició”. Desenganyat, vaig adquirir tota la premsa estrangera dels quioscs de les Rambles per enviar-los paquetets amb les fotografies. El The New York Times va ser el primer mitjà que m’envià la publicació, després van seguir Newsweek i els més coneguts setmanaris europeus, mentre que a Espanya, on pesava encara el record de l’aparell repressiu franquista, no es van poder publicar com a gran reportatge fins un any més tard.
Marta Ponsa : Què penseu en veure les vostres imatges l’any 2017 en una exposició dedicada als moviments d’insurrecció?
Pilar Aymerich :En contemplar aquesta magnífica exposició sento una gran il·lusió, i també admiració per tots els creadors en les seves diverses disciplines que, a través dels segles, han intentat despertar consciències per aconseguir un món millor.
Manel Armengol : M’honora i em complau que Georges Didi-Huberman hagi escollit quatre de les fotografies del fons del MNAC per formar part d’aquesta magna exposició a Barcelona, i més encara per haver-ne designat una com a imatge promocional per a la coberta del catàleg i per a tota la campanya de difusió.
Sempre m’ha fet un cert rubor ser reconegut com l’autor de les “fotografies emblemàtiques” de la Transició del franquisme a la democràcia, i mai no em vaig cansar de fer còpies per a la gent del carrer que volia guardar un record d’aquella fita col·lectiva. Jo era allà i vaig posar tota la meva intensitat en el que sentia com a compromís social i polític, en la denúncia de la injustícia i la brutalitat dels cossos policials envers la gent que demana llibertat a crits i en els aixecaments contra els poders de l’Estat. Ara, 40 anys després d’aquell esdeveniment, un reconegut pensador ha incorporat les imatges resultants d’aquell anhel postfranquista de “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” a la memòria històrica de les Insurreccions. Benvingut.
Barcelona, abril del 2017
exposició Insurreccions al MNAC, Barcelona